Us presento un exemple de com he treballat l’educació emocional associada a una classe de llengua a 6è. Ha estat una experiència realment enriquidora.
Sovint al professorat ens costa trobar el temps per treballar a consciencia i amb coneixement de causa l’educació socioemocional. De vegades la manca d’informació, la rigidesa d’horaris i l’excés de currículum ens serveixen de coartada per no haver de fer el que en realitat ens interessa, però al mateix temps també ens espanta una mica, o al menys aquesta és la meva experiència.
Quan tenim clars els objectius i la intenció que li volem donar a una activitat determinada, posar èmfasi en allò que pretenem esdevé senzill...
Per a les sessions de desdoblament de llengua catalana de 6è se’m va acudir treballar la cançó Jueves de la Oreja de Van Gogh, amb motiu del cinquè aniversari dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid.
Es tracta d’un tema que a mi em provoca calfreds cada cop que l’escolto. La cançó explica la història d’un enamorament en un tren de rodalies i es concreta just quan té lloc l’atemptat.
Una anàlisi detallada de cada estrofa permet descobrir-hi un munt d’emocions que l’alumnat reconeix amb facilitat.
Aprofitar una comprensió lectora (vam escoltar la cançó mentre cadascú llegia silenciosament la lletra) per treballar a la vegada l’educació emocional resulta fàcil. La cançó ens va permetre adquirir vocabulari, opinar, discutir, expressar i, sobretot... sentir.
A les meves classes repeteixo que és difícil transmetre allò que no sentim, perquè la majoria de la nostra vida passa per les emocions, per tant, triar com a poema un que tingui connotacions especials pel mateix educador farà més senzill aconseguir que les nenes i els nens l’entenguin, el gaudeixin i l’apreciïn.
Vaig repetir l’activitat quatre vegades -l’havia de fer amb els dos grups-. Cada sessió va resultar diferent ja que les aportacions per part d’ells també ho van ser. El que sí es va produir cada cop va ser alguna mirada d’ulls vidriosos, alguna llàgrima, puix és difícil que el treball de les emocions ens deixi indiferents.
Amb aquest tipus d’activitat, s’eduquen les emocions tot fent llengua.
Desenvolupament de l’activitat
Abans de sentir la cançó, i com a introducció de l’activitat, és important situar-los en l’atemptat i que expliquin què en saben del que va passar aquell 11 de març de 2004.
En tractar-se d’una cançó actual i molt coneguda alguns la coneixen. Per això després d’escoltar-la junts per primera vegada convé fer intervenir a aquells que l’han sentida per primer cop demanant que expliquin què han entés.
Sempre es genera certa discussió perquè cadascú interpreta segons el que s’ha imaginat la qual cosa motiva fer una segona lectura detallada.
Per afavorir el centrar-nos en la lletra el segon cop es llegeix cada estrofa (sense posar la cançó) i se’n treu el màxim a partir dels objectius que ens hem marcat.
En el poema hi ha aspectes que no queden expressats: sexe de la segona persona (la majoria de l’alumnat s’imagina una relació heterosexual, però una nena va plantejar si podia tractar-se d’una altra noia), edat, on anaven ... Treballar aquestes qüestions afavoreix el desenvolupament de la imaginació, ajuda a trencar amb tòpics i prejudicis i a valorar les aportacions dels altres diferenciant el que és possible del que no tenint en compte la informació que ens facilita el poema.
Quan es destaquen les emocions i sentiments resulta molt enriquidor animar-los a explicar experiències pròpies en les que cadascú ha sentit allò que s’expressa en aquell vers o estrofa.
Objectius
- Comprensió del poema (vocabulari, argument, tema, aspectes literaris)
- Identificació dels sentiments i emocions que expressa
- Expressió del què ens transmet
- Foment de la imaginació
- Coneixement dels fets històrics relacionats amb el poema
Competències bàsiques
De les 8 competències bàsiques se’n treballen 6:
- Competència comunicativa lingüística i audiovisual
- Competència artística i cultural
- Competència d’aprendre a aprendre
- Competència d’autonomia i iniciativa personal
- Competència en el coneixement i la interacció en el món físic
- Competència social i ciutadana
Material
- reproductor de cd’s
- cd que contingui Jueves de la Oreja de Van Gogh
- un full amb la lletra per a cada alumne/a
Aquesta experiència pretén ser només un punt d’arrencada. Espero que us engresqueu a compartir les vostres.
Aurora Bellés Educar, també les emocions
Activitat a partir de la cançó Jueves de la Oreja de Van Gogh
Respecte per a tothom i sempre
En una sessió d’expressió oral amb alumnes de 5è (la fem cada dilluns) vam encetar un interessant debat sobre la falta de respecte que es dóna en l’esport en general i en el futbol en particular.
Un alumne havia preparat l’exposició que es titulava “El partit del divendres”. Ens va explicar, amb molt detall, el partit de futbol sala que l’equip de l’escola havia jugat.
Com fem sempre, un cop acabada la xerrada vam obrir el torn de paraules en què procurem que hi participi tothom, ja que és una activitat que es realitza amb mig grup classe. La consigna és que hem de destacar els aspectes positius de l’exposició i hem de fer propostes per millorar-la. Quan tots havien dit la seva, jo vaig repetir una frase que havia sentit durant l’exposició: “l’àrbitre estava boig”......
Cal que us expliqui que estic especialment sensibilitzada amb el tema perquè, com a mare, fa 13 anys que assisteixo cada cap de setmana als partits de futbol del meu fill.
Ara juga a segona divisió amb l’equip del barri “El Sagrerenc”. M’havien dit que quan s’arriba a juvenils la cosa es complica. No perquè jugar a futbol es faci més difícil (continua tractant-se de donar puntades de peu a una pilota i procurar marcar gol) sinó perquè el grau d’agressivitat en el joc i a la grada augmenten en progressió geomètrica. De fet ho he pogut constatar. Des que s’ha iniciat la temporada cada partit expulsen a més d’un jugador per insultar l’àrbitre o per haver fet una entrada d’aquelles en què la integritat física del contrari corre un seriós perill, les targetes grogues es multipliquen i el pitjor no passa en el camp. Els espectadors, que acostumen a ser els propis pares, encenen l’ambient de tal manera que és impossible que els nois en una edat en què les hormones estan especialment alterades puguin mantenir un mínim de calma. El paper de l’àrbitre és força complicat perquè es veu que el fet de portar un xiulet ja inspira tothom i dóna peu a ser diana de les barbaritats que podem sentir en qualsevol camp.
En el moment d’escriure aquest article un noi de l’equip no podrà jugar els pròxims 9 partits perquè està sancionat com a reincident . Us puc dir que he hagut de convidar a callar el seu pare per la quantitat de bestieses que és capaç de dir en noranta minuts, ja que és una d’aquelles persones que es transformen i perden els papers quan es troben en un camp de futbol.
Havent explicat tot això retorno a la sessió d’expressió oral.
Quan els alumnes pensaven que acabàvem l’activitat vaig preguntar al nen que havia fet l’exposició per què havia dit que l’àrbitre estava boig i amb un intencionat to irònic li vaig demanar si és que l’home els havia ensenyat un certificat del psiquiatre que així ho certificava. Vaig sentir com vint-i-quatre ulls es clavaven en la meva persona i després d’uns instants d’incertesa i molta sorpresa, el noi va captar la clara ironia i va aclarir que volia dir que l’àrbitre ho havia fet molt malament. Entre tots els qui havien assistit al partit van reproduir les escenes que estic tipa de presenciar en els camps de futbol als que ha jugat aquesta temporada el meu fill i que em fan sentir vergonya. Vam encetar el debat i vam arribar a la conclusió que: RESPECTE PER A TOTHOM I SEMPRE.
Desitjo que, si més no, aquestes paraules us facin pensar a tots els pares i mares que, com jo, passeu moltes hores en camps d’esport. No oblideu que els adults sempre som models i exemple per als nostres fills i filles.
Demano als diferents equips de l’escola que no oblideu que passegeu el nom del CEIP Antoni Balmanya allà on jugueu.
Aurora Bellés Educa, també les emocions
Educar en els límits
Anys enrera em va sorprendre una conversa a la porta del col•legi dels meus fills. Una mare li preguntava a una nena de 4 anys si volia fer dieta a l’hora de dinar al menjador escolar perquè tenia gastroenteritis.
Des de fa temps es detecta un cert relaxament en algunes famílies pel que fa a l’educació dels d’hàbits. Potser com a rebuig a la imposició generalitzada d’unes normes massa rígides en una època anterior, s’ha passat a una manca d’autoritat, i a un tracte per part dels pares que alenteix el progrés dels nens i les nenes...
Si bé abans els adults tendien a actuar amb els fills amb rigidesa i sense practicar amb ells el raonament, ara ens anem trobant amb que s’ha invertit la torna i són les criatures les que d’alguna manera actuen així amb els seu pare i mare imposant la seva voluntat i decidint aspectes de la seva vida que encara no els pertoca.
Els infants necessiten, des del moment de néixer i fins a que siguin prou grans, pautes i models que els ajudaran en el seu desenvolupament de la personalitat i els donaran el grau de confiança necessari per créixer adequadament. Però per altra banda també necessiten sentir-se estimats i per tant no poden viure sota una constant mirada de retret dels adults que l’envolten.
Trobar aquest punt d’equilibri entre la necessitat de fer seguir una sèrie de normes que els són necessàries i la manera com aconseguim que els nens i les nenes les segueixin, és la base per transmetre una educació positiva.
Per educar ens és impossible l’aplicació d’una fórmula matemàtica que sempre es resolt de la mateixa manera. Cap pare disposa de la vareta màgica que el permet actuar correctament davant de qualsevol situació quotidiana. Sovint cometem errors que, lluny de desanimar-nos, ens han d’encoratjar per dur-nos a la reflexió amb l’únic objectiu de polir dia rera dia el nostre paper d’educadors.
L’educació és un acte d’intercanvi continu en el que totes les persones que intervenen han de fer concessions. Però no ens equivoquem, els pares i mares tenim la major part de la responsabilitat i estem obligats a exercir-la.
A vegades als adults ens costa prendre decisions respecte els fills o filles i releguem la nostra responsabilitat en ells. N’hi ha que pensen que pel poc temps que passen junts és millor concedir-los la majoria dels seus capricis, perquè així els compensen. D’altres els deixen decidir per tal d’evitar un enfrontament segur quan no se’ls dóna el que volen.
Cap d’aquestes actituds els ajuda, ja que el que ells reben és que els seus pares no els donen els referents de seguretat que necessiten per poder-se fer grans i els han de buscar en un altre entorn.
Habitualment a l’escola troben els hàbits i normes d’autonomia personal i de convivència que necessiten, però certament seran més difícils d’assolir per l'alumnat que a casa no li han marcat les pautes. Però el que s’ha de tenir en compte és que si aconsegueixen assolir-los a l’escola, sense que aquesta feina continuï a nivell familiar, els servirà de ben poc; tot el que aprenguin en el centre, si no té una continuïtat en l’entorn de la família, es manifestarà només a l’escola i no seran capaços de generalitzar-ho a tots els àmbits de la seva vida. Quantes criatures tenen un comportament ben diferent al col•legi i a casa!
Afortunadament, en la conversa que vaig sentir fa anys, la nena va tenir prou seny per decidir fer dieta i guarir la seva gastroenteritis, espero que la mare, a hores d’ara, hagi assolit també la suficient maduresa per poder prendre decisions.
Aurora Bellés, Educa, també les emocions
Educació emocional
El curs 2007-08 al CEIP Antoni Balmanya vam rebre com a formació un seminari de “Tutoria i educació emocional”. La nostra formadora va ser l’Anna Carpena, professora especialitzada en Pedagogia Terapèutica i mestra de primària.
La necessitat d’educar les nostres emocions ha quedat recollida per primera vegada en una llei d’educació: la LOE.
L’escola edita trimestralment una revista El Butlletí en el que l’Anna
Carpena va tenir l’amabilitat de col•laborar amb el següent article...
A finals del segle XX es va qüestionar el concepte tradicional d’intel•ligència, segons el qual les capacitats logicomatemàtiques i les lingüístiques tenen capital importància, i a l’hora es donava a entendre que en cada persona s’hi troben altres potencials que la capaciten per al desenvolupament de facultats necessàries per a l’individu i la societat. D’aquest qüestionament en va sortir el concepte d’intel•ligència emocional que es defineix com a un potencial, o conjunt de capacitats, el desenvolupament del qual permet assolir una relació harmònica amb un mateix i amb l’entorn social.
Paral•lelament a l’aparició d’aquest enfocament, des de la neurociència s’han anat fent aportacions que demostren la naturalesa biològica de les emocions i els sentiments, el paper que hi té el cervell i de quina manera la part emocional de cada persona afecta el coneixement, la raó i la relació amb els altres ja que estan presents en tota presa de decisions i en tota acció humana.
Aquests nous plantejaments ens ajuden a comprendre millor l’ésser humà i ens porten a formular-nos la pregunta: Com ho hem de fer per desenvolupar la intel•ligència emocional? La resposta és l’educació emocional. És a través de l’educació que es podran desenvolupar les diferents competències emocionals. Aquest procés es pot donar al llarg de tota la vida, a diferència de les capacitats intel•lectuals, que es poden desenvolupar fins a les edats de dotze o tretze anys.
L’entorn proper als infants és determinant en la seva educació, i, en el tema que ens ocupa, ho es l’entorn afectiu i el model de gestió emocional dels seus adults significatius. L’exemple que donem els pares , i els altres educadors, pel que fa a la manera com regulem les nostres emocions i sentiments i la nostra forma de relacionar-nos amb els altres serà fonament del desenvolupament emocional de la criatura. Hem d’entendre, doncs, la necessitat que els educadors tinguem bones competències emocionals i socials.
Entre els objectius generals de l’educació emocional podem destacar els següents:
- Adquirir un millor coneixement de les pròpies emocions.
- Desenvolupar la capacitat de regular emocions i sentiments.
- Desenvolupar la capacitat de generar i gaudir d’emocions positives.
- Identificar i comprendre les emocions dels altres.
- Desitjar el propi benestar i desitjar el benestar dels altres.
- Millorar la capacitat de prendre decisions i d’actuar.
L’objectiu final de tot el procés és la felicitat, una felicitat compromesa, no només amb el propi benestar sinó amb el benestar de l’altre. Aquest objectiu serà difícil d’atansar si continuem educant només la part intel•lectual i la conductual, oblidant la dimensió de la persona que acompanya sempre l’essència humana: l’emoció.
A la nostra cultura eminentment racionalista als sentiments se’ls ha concedit la categoria de destorb i se’ns ha fet arribar la consigna de “no sentir” com a ideal racional. Avui dia, però, s’ha evidenciat que els sentiments existeixen igualment, malgrat l’actitud de negar-los i que en aquesta negació correm el perill de ser sotmesos per ells. En el moment en que els sentiments són coneguts racionalment i es pren consciència de les conductes que provoquen les possibilitats d’actuar encertadament augmenten.
Com diu Michel Lacroix, a El culte a l’emoció, la capacitat d’expressar i de sentir emocions és indispensable per a l’adopció de comportaments racionals. Ningú no està més exposat a l’error que les persones que només actuen per reflexió.
Nosaltres som els nostres sentiments i la manera com ens hi entenem. Com més aviat -infants i educadors- iniciem aquesta entesa més probabilitats de canvi individual i col•lectiu estarem afavorint.
Anna Carpena
Dir no també educa
El passat 2 de febrer de 2009 el psicòleg Roger Jover va fer una xerrada interactiva al CEIP Antoni Balmanya amb la participació de mares, pares i mestres. L’acte va ser organitzat per l’AMPA de l’escola amb la col•laboració de la FAPAC i l’IMEB.
El sr. Jover va iniciar el seu parlament explicant que és necessari crear hàbits familiars pel que fa a l’alimentació, la son, la higiene i l’ordre per tal que tingui sentit dir no als nostres fills i filles. Per aconseguir-ho cal treballar-los com a rutines ajustades a l’edat de cada nena o nen i amb l’objectiu d’aconseguir fer-los autònoms. És important estimular aquests hàbits mitjançant el reforç positiu.
Com ho podem fer a casa per crear l’hàbit o canviar-ne un?...
És difícil aconseguir-ho sense dedicar-hi temps i paciència, per això cal triar el millor moment per poder ser constants, un cop decidit quin hàbit volem que assoleixin els nostres fills o quin volem canviar. Si no ho tenim clar és millor deixar-ho per un altre període, ja que si iniciem la feina sense constància els infants reben el missatge que allò no cal fer-ho sempre i per tant aquell hàbit queda desvirtuat. Per exemple, no serà un bon moment per aconseguir que la nostra filla faci pipí al vàter si la feina ens obliga a viatjar. Encara que per edat sigui convenient fer-ho és molt millor esperar a les vacances d’estiu per tal de comptar amb estones per dedicar-nos-hi.
També cal tenir clar que els adults hem de mostrar coherència: no podem estar dient una cosa mentre en fem una altra. Si considerem que la verdura és necessària per a una bona alimentació, caldrà que nosaltres també en mengem, les criatures no poden entendre que allò que ens sembla bo per a ells no ho sigui també per a nosaltres.
En l’adquisició dels hàbits quan calgui hi ha d’haver flexibilitat. És necessari ser conscients que qualsevol hàbit pot tenir ocasions en què ens el saltem. Continuant amb l’exemple de l’alimentació tothom pot entendre que si un dia anem a menjar al restaurant permetrem que el nostre fill o filla triï allò que més li agrada encara que no ho considerem el més nutritiu.
Perquè tot això tingui sentit està clar que cal envoltar-ho d’afectivitat i amor, la base de la nostra relació amb ells.
Els hem de comunicar que els estimem i ens importen. Fer-ho està relacionat amb posar límits i per tant en SABER DIR NO quan toca. Els nens o nenes esclaus dels seus desitjos perden llibertat i autonomia. D’altra banda també cal tenir en compte que “Els nens que no estan motivats per esforçar-se o que no gaudeixen amb la seva autonomia són nens que han estat educats per aconseguir les coses inclús sense haver de demanar-les”.
Així doncs per educar, pares i mestres, hem de tenir una actitud positiva davant els conflictes. Si sempre diem que sí evitem els enfrontaments, però no estem educant. De la mateixa manera no podem estar dient sempre no, cap dels dos extrems és educatiu.
Un NO a temps és un acte d’amor ja que el diàleg no ho resolt tot. Perquè el NO resulti efectiu cal dir allò que volem que facin i no només el que no han de fer. Per exemple en comptes de dir “no saltis al sofà” es pot explicar “el sofà és per seure” i s’ha de fer amb autoritat, sense dubtes.
Les mares i pares hem de practicar uns conceptes importants:
EMPATIA: capacitat de posar-nos en el lloc dels nostres fills.
ASSERTIVITAT: capacitat de relacionar-nos amb ells d’igual a igual sense sentir-nos per sobre ni per sota.
COMUNICACIÓ: entesa com la capacitat de parlar perquè els nens i nenes escoltin i escoltar perquè els/les fills/es ens parlin.
DISCIPLINA: entesa com la capacitat de fer-los fer allò que considerem bo.
Com podeu veure la xerrada va ser molt interessant. Ara cal que ens posem les piles i cada família decideixi per on comença a millorar.
Aurora Bellés
Mobilitzacions a l'ensenyament
Des de fa un temps estem seguint en els mitjans d’informació els problemes del sector de l’ensenyament.
Segons la meva opinió l’origen del conflicte està en que l’educació i, per tant, les seves lleis depenen del partit que governa. Això no passa en cap altre país europeu.
Espanya des de l’any 1990 ha tingut 4 lleis d’educació. La LOGSE (1990) va suposar l’ensenyament obligatori fins als 16 anys (abans l’alumnat podia deixar d’estudiar als 14, però no podia treballar fins els 16). Va comportar la disminució de la ràtio a les aules de 40 alumnes als 25 d’ara i la incorporació dels especialistes (d’anglès, música i educació física)...
Mentre la LOGSE començava a caminar, l’any 1995 es va aprovar la LOPEG,
una llei sobre la gestió i govern dels centres que, entre altres aspectes, atorgava a les escoles una major autonomia i obligava a l’escola concertada a admetre alumnes de situació social desfavorable.
Un nou canvi es va produir amb l’arribada del PP al poder i la LOCE (2000) es va aprovar amb l’oposició de tots els grups del Congrés excepte Coalición Canaria.
La nova llei va entrar en vigor el 13 de gener de 2003, però no va tenir temps de seguir el calendari d’aplicació perquè un Real Decret aprovat pel nou govern socialista, després de les eleccions del 14 de març de 2004, va impedir-ho.
En el Real Decret (2004) el nou Govern va mantenir algunes de les disposicions de la LOCE, com el caràcter voluntari de l’Educació Preescolar (de 3 a 6 anys), que aquesta etapa educativa havia de ser gratuïta, i el fet que l’alumnat de l’ESO amb més de dos suspensos havia de repetir curs.
Per contra, Rodríguez Zapatero va paralitzar la introducció dels itineraris a l’ESO i el Batxillerat, va suspendre l’aplicació d’una nova revàlida en acabar el Batxillerat i el tractament de la Religió, assignatura que la LOCE convertia en avaluable i computable per la nota mitja.
Com ja sabeu la LOE (2006) està el present curs escolar implementada a l’Educació infantil, al Cicle Inicial i al Cicle Mitjà pel que fa a la primària i a l’ESO i a 1r de Batxillerat pel que fa a secundària . El curs 2009-10 s’implementarà a tots els nivells que falten.
La LOE ha obligat als claustres a replantejar-se aspectes de la pràctica docent i a revisar tots els documents de centre.
Paral•lelament a Catalunya hem sentit molt a parlar de la LEC (Llei d’educació de Catalunya). Segons els sindicats el projecte de llei no és fidel als programes electorals dels partits ni al pacte d’entesa del Govern de Catalunya. L’actual redactat del projecte no dóna solucions efectives als problemes reals de l’educació, avui, a Catalunya i a més procedeix a una reforma profunda de les condicions de treball del funcionariat docent, sense cap garantia de millora ni per les condicions laborals ni per a la millora dels sistema.
Darrerament s’ha parlat molt de les hores extres, del nou calendari escolar...
Pel que fa a les hores extres el Departament d’Educació el 10 de març va filtrar a la premsa que congelava temporalment la proposta d’aquesta ampliació voluntària de l’horari lectiu per al professorat de l’ensenyament públic no universitari.
Me n’alegro que de moment es paralitzi aquesta mesura, però això ha passat perquè moltes direccions de diferents zones ja havien comunicat que no signarien les hores extres als seus centres. I és que cada cop més la responsabilitat recau en els/les directors/es, fins i tot decisions compromeses que poden crear malestar entre els claustres. En aquest cas els mestres i professors que volguessin acollir-se a fer aquestes hores de més havien de ser múltiples de 3 (ja que cada 12 hores equival a reduir un docent a mitja jornada). En el cas que en una escola 4 o 5 persones volguessin fer-les la direcció es veuria obligada a triar només 3 d’elles. Per més que l’elecció estigués molt pensada en funció dels projectes del centre , la/es persona/es que no podien fer les hores de més ho entendrien?
D’altra banda el calendari també sembla que no s’aplicarà, com a mínim el curs vinent.
Sempre m’ha costat entendre a determinats polítics, però encara em costa més entendre al sr. Maragall. Em fa la impressió que qualsevol idea poc madurada s’explica als mitjans d’informació i els principals afectats no podem fer res més que restar bocabadats a l’expectativa del que ens obliguin a fer.
Però el que està clar és que la LEC està pendent d’aprovació sense consens. Segons diuen els sindicats les vies de diàleg estan a hores d’ara força tancades. Per això les mobilitzacions continuen.
Que hi ha una crisi de l’educació no hi tinc cap dubte, però no podem fer que el nostre sistema educatiu sembli un desastre, perquè no em sembla que sigui així.
S’ha instaurat en l’àmbit social i dels mitjans de comunicació un discurs negatiu en educació -com en tants d’altres aspectes!- que s’esforça en posar el dit allà on hi ha ferida, però que no esmenta els encerts i el bon treball de milers de professionals que s’esforcen a tirar endavant dia a dia el treball a l’aula amb il•lusió i moltes ganes. S’estan fent millores importants, però la crisi d’ara és també econòmica. Si no hi ha diners no es poden contractar més mestres i professors.
El Departament ja ha anunciat que preveu pel curs vinent que 15.000 alumnes a tot Catalunya no tindran professorat. Com es pot solucionar? La veritat és que no en tinc ni idea, però del que estic ben segura és que sense el pacte i la negociació res és possible.
Per tant espero que les jornades de mobilitzacions (concentracions, vaga ...) serveixin perquè tots hi reflexionem plegats i trobem junts, en uns moments difícils, la millor llei possible.
Aurora Bellés
El meu perfil
Sóc mestra perquè m’interessen les persones i pel meu afany per intercanviar i aprendre dels altres, sobretot del nens i nenes que em semblen la millor font d’aprenentatge.
Sóc cap d’estudis perquè m’agrada implicar-me en tot el que faig i per mi és important poder viure l’escola des de totes les perspectives possibles (fins ara havia estat a tots el cicles, des de l’antic 8è fins a P-3).
Vaig començar a treballar fent una substitució de 3 mesos l’any 1984 a l’escola de Barcelona on havia cursat l’EGB. La mestra a qui substituïa tenia apuntades les divisions perquè, segons em va dir, “cada any feia les mateixes i així s’estalviava feina i possibles equivocacions”. Aquella experiència em va servir per adonar-me que jo preferia córrer riscos i equivocar-me en la feina, que apostava pels canvis per guanyar en experiències i pels errors ja que m'ajuden a aprendre més de pressa...
El que m’ha interessat sempre és el tracte humà. Als 16 anys vaig iniciar-me com a monitora de l’esplai Sant Ignasi del barri de la Sagrada Família on vaig descobrir que m’encantava la tasca amb els nens i nenes i les seves famílies. Per això vaig triar la carrera de Magisteri i la vida m’ha anat obrint les portes perquè em fos fàcil. Em vaig presentar a oposicions el curs següent de tenir el títol i les vaig aprovar.
Vaig estar treballant al CEIP Jaume Salvatella de Santa Coloma de Gramenet des del curs 1984-85 al 1991-92. Durant quatre cursos com especialista de català a 8è d’EGB, 5è i 4t i mestra de reforç a cicle inicial. Era l’època de la primera immersió i l’escola tenia 3 línies (2 en català i 1 en castellà). Per necessitats de centre vaig ser tutora del mateix grup de cicle mitjà a 3r, 4t i 5è els darrers anys .
Des del curs 1992-93 fins el 2000-01 vaig estar treballant al CEIP-CAEP Elisenda de Montcada de Barcelona (7 anys tutora al parvulari i 2 al cicle inicial).
Si la feina dels mestres ja és sempre prou complexa i a vegades difícil, en un CAEP això es multiplica per 1000. La nostra població, en aquells moments, procedia de dos barris: Ciutat Meridiana i Torre Baró. El primer curs vaig viure una veritable “guerra” entre ells. Amb la implementació de la LOGSE el CEIP Font dels Eucaliptus va passar a ser l’IES Pablo Ruiz Picasso. L’alumnat d’educació infantil i primària va venir a la nostra escola.
L’Elisenda de Montcada tenia 2 portes ( i com acostuma a passar un sol conserge), que en aquell moment, van servir per diferenciar clarament als dos tipus de població que teníem: per la porta principal de l’escola entraven els nens i nenes que vivien a Ciutat Meridiana (famílies senzilles i treballadores) per la porta de dalt entraven els nens i nenes de Torre Baró (famílies majoritàriament d’ètnia gitana que patien el que podem anomenar risc de marginació social).
A l’antiga escola de la Font dels Eucaliptus els grups classe eren d’uns 10 alumnes i sovint, per les seves característiques, estaven amb dos mestres a la vegada. A la nostra n’hi havia 25 amb els reforços de qualsevol altre centre. Aquesta barreja de poblacions va ser difícil d’acceptar, sobretot per les famílies, i es va haver de fer un gran esforç des del centre per aconseguir la cohesió necessària que permetés una bona convivència.
Quan l’equip directiu va detectar que obrir les dues portes era un problema i que calia obrir només la principal, els conflictes entre les famílies es van evidenciar. En una assemblea de pares i mares van sortir tots els draps bruts i a més el propi edifici de l’escola actuava com a barrera arquitectònica, perquè tancar la porta de dalt suposava que els nens i nenes de Torre Baró havien de donar una gran volta per utilitzar la porta de Ciutat Meridiana.
Molt assenyadament es va acabar decidint que era del tot necessari continuar obrint les dues portes.
Una part de la població va anar marxant del centre i l’any 1996 de ser un CEIP el centre es va convertir oficialment en un CAEP.
Actualment el CAEP Elisenda de Montcada és un clar exemple de concentració de la immigració com passa a tantes altres escoles!
A mi treballar-hi em va servir per desvetllar la meva creativitat perquè suposava fer de mestra amb moltes circumstàncies adverses i normalment els valors que procuràvem transmetre des de l’escola res tenia a veure amb els que es transmetien a casa. Em vaig adonar que davant de les dificultats les persones ens creixem.
Recordo encara una nena de P-5 que parlava un català perfecte. Quan la senties parlar en castellà era com si fos una altra persona: utilitzava paraules barroeres i el seu to de veu es tornava agressiu.
Encara recordo també el que em va costar convèncer a un pare. El seu fill de parvulari li havia canviat un cromo per un rellotge a un company de classe de NEE reconegudes. El pare insistia que el canvi ja estava fet i que si “l’altre era tonto” era el seu problema.
En aquella època els meus fills anaven al CEIP El Sagrer. Quan explicava a les seves mestres situacions habituals de la meva escola no es podien creure que això pogués estar passant a Barcelona.
Molts dels nens i nenes vivien en barraques sense aigua i sense llum. L’única menjada en condicions que feien al dia era la de l’escola.
La problemàtica era tan gran, que un dia vaig haver de reaccionar ràpidament per treure ferro a una conversa de rotllana quan un dels nens de la classe va explicar que al seu pare se l’havia endut la policia de casa, perquè el dia anterior havia ferit amb la seva navalla a una persona en el transcurs d’una discussió.
La pressió que es viu en aquest tipus de centre em va generar un important desgast personal, per la qual cosa va arribar un moment que necessitava un canvi. Vaig demanar comissió de serveis i durant un curs vaig treballar al CEIP Pràctiques I del barri de Sants. Aquell any em va servir per adonar-me que hi havia altres realitats i que educar amb la col•laboració de les famílies era possible.
Aquest mateix curs vaig participar en el concurs de trasllats. Quan van sortir les llistes provisionals no m’havien donat així és que, tant segura estava que no tenia prou punts, no vaig mirar les llistes definitives.
Em vaig assabentar de la meva nova destinació, de casualitat, en trobar-me una companya de l’Elisenda de Montcada en el metro.
Des del curs 2002-03 treballo al CEIP Antoni Balmanya.
Treballar des P-3 fins a 8è (actual 2n d’ESO) m’ha donat una perspectiva àmplia de l’ensenyament. Ser cap d’estudis m’ha permès descobrir una nova dimensió del que suposa educar avui en dia.
Si la meva trajectòria professional ha estat important per aprendre, la meva història personal també m’ha ajudat molt.
Viure una depressió molt profunda m’ha servit per adonar-me de la importància i la necessitat d’estar bé amb un mateix. És, segons la meva opinió, la millor manera de poder conviure i restar oberts a tot tipus d’aprenentatges.
L’educació socioemocional pretén això donar recursos a l’alumnat per gestionar les emocions i aconseguir la resolució pacífica dels conflictes. Ensenyar a llegir i escriure ho pot fer qualsevol mestre ajudar en aquesta tasca ens costa a tots molt més.
Espero que aquest blog serveixi per intercanviar experiències i ens ajudi a reflexionar plegats.
Aurora Bellés
En David l'Enrabiat
EN DAVID L’ENRABIAT
Feia tant de temps que els companys d’escola li havien posat el renom, que el David ja l’acceptava.
Era un noi simpàtic i alegre, però tenia un problema: per qualsevol cosa se sentia ofès i quan això succeïa inflava les galtes com si fossin globus, els seus ulls prenien una lluentor alarmant i de la boca li sortien els insults més ocurrents, que ningú com ell era capaç d’inventar.
Per més que ho intentava se sentia incapaç de controlar el seu geni i no passava ni un sol dia sense que s’enganxés amb algú, per això tota l’escola el coneixia com David l’Enrabiat...
De vegades els seus conflictes no passaven de ser una disputa entre companys, però sovint la baralla pujava de to i havien d’intervenir els mestres, que, tips de parlar amb ell i impotents per solucionar el problema, avisaven els pares, que tampoc no sabien què fer. El seu desmesurat geni descol•locava a qualsevol, però quan estava de bones en David era un xicot encantador.
A casa ho havien provat tot: parlar amb tranquil•litat i molta tendresa, enfadar-se i castigar-lo, portar-lo al psicòleg... res no donava el resultat esperat.
Des de ben petit havia tingut una relació especial amb en Pau. Amb ell mai deixava esclatar la ràbia per més que discutissin.
En David anava creixent i ja a l’institut lluny de superar-lo, el seu problema es feia gran com ell. Cada cop es manifestava més freqüent, més incontrolable fins al punt que el propi David se sentia descontent amb si mateix,
En Pau estava tant amoïnat com ell. Per sobre de tot l’estimava i aquest fort afecte feia que provés tots els mitjans al seu abast per ajudar-lo. Però el que sempre passava era que res ni ningú es veia capaç de resoldre-ho definitivament i tots els seus intents acabaven frustrats.
Aquell dia en David es va llevar amb cara de pocs amics. La ment li feia reviure una i altra vegada les escenes del dia anterior, per la qual cosa havia dormit malament. Era un matí molt núvol i amenaçava pluja intensa. Es podia endevinar que els problemes se succeirien amb facilitat, perquè els dies grisos empitjoraven el seu estat d’ànim. Va preferir començar la jornada el millor possible i va trucar en Pau per anar junts a l’institut. Parlar amb el seu amic sempre li proporcionava una mica de tranquil•litat.
Mentre caminaven en David va preguntar:
- Per què amb tu no em barallo com amb els altres?
- Perquè som amics.
- Sí, ja ho sé! Però també sóc amic de l’ Alí o en Carles, i segur que ja saps el que va passar ahir amb ells!
- I tant, l’escola n’anava plena. Es veu que et vas superar!
- No entenc perquè amb tu és tan diferent!
- Ja saps que a mi no m’agrada barallar-me i tampoc m’ho passo bé quan et baralles tu. En canvi, jo diria que als altres els agrada veure’t perdre els papers.
En arribar a classe en David no podia oblidar el que li havia dit en Pau i les seves paraules es repetien una vegada rere una altra com si haguessin quedat enregistrades en un CD.
A l’hora del pati es va quedar sol en un racó sense ganes de jugar amb ningú. En veure’l allà assegut, se li va acostar la Laia.
- Avui no fas un partit?
- Estic cansat! – va deixar anar en un to poc cordial.
- A mi em sembla que estàs preocupat.
- I a tu què t’importa el que em passa!
- No hi ha qui t’aguanti, ets insuportable!
En David s’hi sentia atret, però amb la seva reputació mai havia gosat d’acostar-s’hi massa. Era tot al contrari d’ell: la més guapa, la més divertida, la més disposada a ajudar als altres... i la preferida de tots els mestres.
Quan la Laia va fer l’intent de marxar, abans que no li esclatés damunt tota la fúria preparada, li va suplicar:
- Sisplau no te’n vagis...
Sense estar gaire convençuda del que feia, va seure al seu costat. Es van passar l’estona, abans no va sonar el timbre, parlant i rient.
A partir d’aquell dia tot va canviar. Per al David el futbol es va convertir en un joc de criatures i ella esperava ansiosa les onze per poder trobar-se només amb ell.
Un matí, a l’hora de l’esbarjo, quan la Laia li estava regalant el seu preciós somriure i acabaven de quedar per anar al cinema, es va apropar en Lluís amb els de la seva colla. Sempre anaven junts quan es tractava de buscar gresca i la intenció era clara: no estaven disposats a perdre ni un partit més.
De seguida la discussió va pujar de to. No podia permetre’s quedar en ridícul davant d’ella i tot va passar massa ràpid per poder-ho controlar. Quasi sense adonar-se’n es va trobar al despatx de la directora qui, davant dels seus pares, li comunicava l’expulsió.
Aquells tres dies a casa van resultar els pitjors de la seva vida. La Laia no li responia els missatges, no li agafava el mòbil i quan trucava a casa sempre hi havia algú que li recordava que no volia parlar amb ell. Però el panorama no va millorar en tornar a classe. Veure-la i no poder-s’hi acostar li feia encara més mal.
Sense massa ganes va tornar a jugar a futbol. Tot i que ja no era com abans, res es podia comparar a la Laia, córrer i suar l’ajudava a oblidar... com a mínim per una estona.
Un dia hi va haver un aldarull al pati. Va ser en David el primer en actuar separant a qui s’estava estomacant i fent el possible per calmar els ànims, però també va ser qui va caure a terra. La Laia, sense dir res, se li va acostar i li va fer un petó. Tornar a notar l’escalfor dels seus llavis, sentir les seves carícies quan delicadament li eixugava la sang de la cara el va fer pensar que havia valgut la pena el cop de puny que li acabaven de clavar.
De camí cap a casa, tot i el dolor que no podia evitar, estava content, molt content! Quan es va connectar, la Laia va xatejar amb ell com si el parèntesi en el temps no hagués existit.
Recuperar les llargues converses, poder-la tenir al seu costat i sentir-se estimat va ser la teràpia més eficaç de la seva vida. Per fi havia canviat.
Un diumenge estava a l’habitació jugant amb en Pau a l’últim joc de la Play que li havien regalat. Tips de tanta estona de pantalla van començar a xerrar. Des que sortia amb la Laia tenien menys ocasions per estar junts i tots dos ho trobaven a faltar.
- Sembla que la Laia t’ha fet canviar -va comentar en Pau amb tristesa.
- Per què ho dius això?
- Ja no et baralles i a més intervens per calmar els ànims alterats... Estàs desconegut.
- Ara em diràs que trobes a faltar les meves baralles, no?
- No, és clar que no! Però... no sé, hi ha alguna cosa en tu que ha canviat.
- No diguis bajanades!
- Sí, David, la nostra relació no és com abans. Em costa aconseguir una estona per estar amb tu a soles. Sembla que ja no t’importo.
- Com pots pensar això? Ets el meu millor amic i el que sento per tu no ho canviarà mai ningú.
De sobte se’n va adonar. Li havien passat tantes coses en poc temps que sense voler s’havien distanciat.
- Tinc els carnets del Barça per demà. Vols que hi anem?
- No havies quedat amb la Laia?
- Sí, però ja em pensaré una bona excusa. Prefereixo anar al futbol.
A partir d’aquell dia en David va procurar estar més pendent de la seva amistat amb en Pau, però sense deixar de banda la Laia.
La vida a l’institut també va millorar molt ja que en controlar-se es van reduir els conflictes. Quan, excepcionalment, es trobava al mig d’alguna baralla, ara actuava com a pacificador, però va aprendre com ho podia fer sense rebre ell.
Aurora Bellés Educa, també les emocions
